La mediació

Què és?

La mediació va sorgir en la dècada de 1930 als Estats Units, dins el context dels mitjans alternatius de resolució de conflicte (ADR per les sigles en anglès). A causa de la segona guerra mundial, els ADR van guanyar força, consolidant-se poc després, el 1947, amb la creació de l’Institut Federal de Mediació i Conciliació (SINGER, 1996, pp. 17-18). La mediació s’ocupa d’aquelles relacions de conflicte on els objectius de les parts siguin incompatibles, o quan tots o alguns dels implicats en la relació els percebin com a tals (ENTELMAN, 2009, pàg. 49). Mentre que les normes jurídiques funcionen en general en la vida social com un mecanisme de resolució conflictes entre pretensions incompatibles, aquest mateix sistema es desentén d’aquells en què les dues conductes hagin estat classificades per les seves normes com permeses (ENTELMAN, 2009, pàg. 55). Aquest és l’àmbit on més necessitat hi ha d’una nova forma de resoldre conflictes, que al costat de la necessitat de millorar l’accés a la justícia ha resultat en el sorgiment de la mediació com a mecanisme formal i regulat legalment a tota l’Unió Europea (GARCÍA VILLALUENGA i VÁZQUEZ DE CASTRO, 2012, pàg. 72).

Segons el Departament de Justícia de la Generalitat, la mediació és “un mètode pacífic per resoldre els conflictes en què un tercer, la persona mediadora, ajuda les parts a cercar la millor solució per a tots” (DEPARTAMENT DE JUSTICIA, “Preguntes més freqüents”, 2013, pàg. 1). Mentre que el procés judicial es centra en al passat, a allò que ja ha passat, i a les possibilitats de demostrar-ho, la mediació es centra en la necessitat de les parts de tornar a relacionar-se en el futur (GARCÍA VILLALUENGA i VÁZQUEZ DE CASTRO, 2012, pàg. 83).

Per la seva pròpia definició, és capaç d’abastar tots aquells àmbits de les relacions socials en què puguin sorgir conflictes: Penal, mercantil, laboral, familiar, civil … Però atès que la tasca de la PM es centra en les disputes d’origen privat, l’enfocament d’aquest treball es limitarà també a les mediacions civils i familiars, les quals formen part de la Llei 15/2009, de 22 de juliol, de mediació en l’àmbit del dret privat, i comparteixen per tant la mateixa regulació. La mediació es diferencia de procediments similars, com el de conciliació, en què aquesta última és un mecanisme pel qual és el mateix jutge o un tercer qui intenta posar d’acord a les parts sobre el conflicte que les ocupa mitjançant la presentació de propostes de resolució (MUNNÉ i VILLANUEVA, 2004, pp. 22-23). O l’arbitratge, on en general les parts seleccionen a un tercer perquè faci funcions anàlogues a les d’un jutge, valorant la prova i dictant un laude arbitral amb la seva resolució, encara que en un procés menys formal que un judici (MUNNÉ i VILLANUEVA , 2004, pàg. 22).

Quant costa?

El preu de la mediació es fixa abans d’iniciar-se les sessions, per la qual cosa és independent del nombre exacte de sessions que es duguin a terme, i es divideix a parts iguals entre els interessats, encara que un o diversos d’ells poden acollir-se al benefici de justícia gratuïta si compleixen els requisits. D’acord amb l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Madrid, el cost mitjà d’una mediació és de 363 €, el que suposa un estalvi considerable comparat amb contractar els serveis d’un advocat i acudir a la via judicial.

¿En quins principis es basa?

a) Voluntarietat

La voluntarietat és el primer principi bàsic de la mediació en dret privat. Inclou tant la llibertat d’acollir-se al procediment com la d’abandonar-l’ho un cop iniciat, ja que no es pot forçar a ningú (parts o mediador) a realitzar una mediació (GINEBRA i Tarbal, 2013, pàg. 4). Aquest principi és imperatiu pel que fa a la llibertat per desistir del procediment o d’arribar o no a un acord, però poden donar-se alguns casos especials respecte a la voluntarietat d’acollir-se al procediment, com el de les “clàusules de mediació” (GINEBRA i Tarbal, 2013, pàg. 4). Aquestes clàusules s’incorporen a un contracte, i de forma anàloga a aquelles que sotmeten els desacords en aquella relació jurídica als dictàmens d’un àrbitre elegit per les parts, les clàusules de mediació obliguen a les parts a iniciar una mediació, encara que no a obtenir cap resultat, o si més no a finalitzar la mediació. La seva incorporació s’ha de fer amb cautela, a risc que siguin declarades abusives per pretendre alterar el dret de l’adherent a la tutela judicial efectiva (GINEBRA i Tarbal, 2013, pp. 15-17). Sobre les mediacions ordenades judicialment, el consens sembla ser que l’obligatorietat d’assistir a una sessió informativa sobre la possibilitat de realitzar una mediació no trenca el principi de voluntarietat (GARCÍA VILLALUENGA i VÁZQUEZ DE CASTRO, 2012, pp. 92-93).

b) Autonomia de les parts

A més de la voluntarietat del procediment, les parts són lliures per decidir quin ha de ser el resultat específic que s’obtingui: Són exclusivament elles les que decideixen que continguts han de formar part dels acords (MUNNÉ i VILLANUEVA, 2004, pp. 24-25).

c) Igualtat i imparcialitat

La persona mediadora ha de realitzar la seva comesa mantenint el màxim equilibri entre les parts, sense mostrar preferència per cap d’elles. En el seu lloc, ha de potenciar la participació de les dues en un pla d’igualtat (DEPARTAMENT DE JUSTICIA, “Característiques”, 2013, pàg. 1).

d) Neutralitat de la persona mediadora

El mediador no ha de ingerir en el contingut de l’acord final. Aquest ha de ser fruit exclusivament de la voluntat i col·laboració de les parts, i per tant “no pot decidir, no pot donar la raó a ningú i ni tan sols es pot permetre el luxe d’aconsellar” (MUNNÉ i VILLANUEVA, 2004, pàg. 25 ). No vol dir, ni de bon tros, passivitat del mediador al llarg del procediment, ja que se li requereix una actitud activa amb la que utilitzi les tècniques de la mediació per garantir la consecució d’un acord (ORTIZ PRADILLO, 2011, pàg. 18) .

e) Confidencialitat

El contingut de les sessions i la informació que en elles es reveli queda reservada entre les parts i el mediador, podent fer-se públic únicament el resultat d’acord o de no acord. Les úniques excepcions són per motius estadístics o si el mediador considera que hi ha fets delictius susceptibles de ser perseguits d’ofici (DEPARTAMENT DE JUSTICIA, “Característiques”, 2013, pàg. 1).

f) Bona fe

Les parts i el mediador han d’actuar seguint el principi de bona fe, guardant respecte mutu i tenint sempre l’èxit de la mediació i la consecució d’un acord com a objectius prioritaris. Les intencions ocultes de tipus adversarial, i la utilització de la mediació com a via per obstaculitzar altres procediments, són contràries al principi de bona fe.

g) Caràcter personalíssim

Segons algunes lleis autonòmiques, com és el cas de la catalana, un dels principis pels quals s’ha de regir la mediació és el caràcter personalíssim. En altres paraules, les parts han d’actuar personant-se elles mateixes en el lloc de la mediació. No obstant això, tant la LMACM (llei estatal) com la directiva europea que transposa (Directiva 52/2008) reconeixen la possibilitat d’utilitzar mitjans electrònics per realitzar les sessions de mediació, format que cada vegada gaudeix de major acceptació (GARCÍA VILLALUENGA i VÁZQUEZ DE CASTRO, 2012, pp. 93-94).

Com es desenvolupa?

La seqüència de la mediació s’inicia amb la selecció d’un mediador per les parts de mutu acord, o d’una amb el consentiment de l’altra. Això els permet sol·licitar, de nou de mutu acord, la suspensió del judici relatiu a la matèria que tractarà la mediació, si existís (article 16 de la Llei 5/2012, de 6 de juliol, de mediació en assumptes civils i mercantils). Un cop rebuda la sol·licitud de mediació (sigui a través del Centre de Mediació de Dret Privat de Catalunya o no), el mediador convoca les parts a una sessió informativa, que versa sobre la seva comesa i capacitats com a mediador, i els costos i objectius de la mediació, entre d’altres (art. 17). Seguidament es realitza una sessió constitutiva en la qual les parts deixen constància del seu desig de fer la mediació, així com de la seva identitat, aquell mediador que designen, l’objecte del conflicte, el programa d’actuació, el cost de la mediació, i el lloc i llengua en què es realitzarà el procediment (art. 19). El mediador i les parts, llavors, duen a terme una sèrie de sessions en les que treballen per arribar a un acord i / o millorar la seva relació, depenent del cas, la relació prèvia entre les parts, i l’estil de mediació que es dugui a terme. El procediment continua durant les sessions que siguin necessàries, amb un mínim de tres, i finalitza quan les parts arribin a un acord, quan totes o alguna de les parts decideixin donar-lo per acabat, quan hagi transcorregut el termini màxim acordat per a la mediació, o quan el mediador determini amb causa justificada que l’acord és impossible i les parts no li substitueixin (arts. 20 a 22). Quan la mediació es dóna per finalitzada les parts signen una acta on consten els acords, si és que n’hi ha. Aquests acords contenen les obligacions a què cada part se sotmet, signats per les parts, i poden ser elevats a escriptura pública si les parts ho sol·liciten de mutu acord davant notari (art. 23). És important recalcar que els acords, si no s’eleven a escriptura pública, no tenen força judicial per si mateixos. Es poden presentar també davant el tribunal, si la mediació s’ha iniciat a través d’un procés judicial.

També et pot interessar

Deixa un comentari

Please enter your name. Please enter an valid email address. Please enter message.
Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies. Para más información sobre las cookies y su funcionamiento pulse el siguiente enlace cookies. ACEPTAR
Aviso de cookies